Category: Economia

Silicon Valley: el mite llibertari explicat

January 18th, 2016 by

És Silicon Valley la terra promesa del liberalisme llibertari? No com havíem pensat fins ara. Gregory Ferenstein ha realitzat una enquesta entre els principals dirigents de les majors empreses tecnològiques de la vall que desmenteix els principals mites construïts al llarg dels darrers 40 o 50 anys d’existència d’aquest concentrador d’innovació. Perquè els CEOs consultats rebutgen de ple els principals trets de la teoria econòmica i política del liberalisme llibertari: els governs petits i l’individualisme.
silicon valley
Però en el fons el que es dibuixa de l’enquesta és que si bé Silicon Valley es posiciona majoritàriament al costat del Partit Demòcrata (en són els principals donants) la ideologia de la vall tecnològica té les seves pròpies particularitats. Són favorables als governs forts però del tot contraris a que participin en l’economia, que ha d’estar el menys regulada possible. Això pot semblar una contradicció en si mateix.
A la Silicon Valley són més comunitaristes que individualistes. De fet l’economia participativa i/o col·laborativa està al darrera de la majoria d’iniciatives tecnològiques de les startups nascudes en aquesta badia californiana. Favorables envers una forma de democràcia participativa, defensen una ciutadania formada i interessada en els assumptes públics. D’aquí la seva aposta per governs forts.
Però econòmicament parlant són partidaris d’una economia de lliure mercat el menys reglamentada possible, on els governs tinguin el menor pes possible. L’obsessió dels mànagers de la Silicon Valley passa per pagar menys impostos, tenir mercats oberts i obrir les fronteres als immigrants per afavorir l’establiment al país dels millors talents.
Menys impostos però governs forts que inverteixin grans quantitats de diners no en la protecció dels ciutadans (Estat del Benestar com l’entenem a Europa) sinó en el finançament de l’educació, la investigació científica i l’esperit empresarial. I gran suport cap a les escoles públiques “charter”, o sigui, aquelles que reben fons públics però on el govern no controla ni reglamenta els currículums escolars.
Aquest és la particular visió política i econòmica de la Silicon Valley. Una nova ideologia política.
Més informació a Medium.
Fotografia de la capçalera: Scott Beale (https://www.flickr.com/photos/laughingsquid/3314591973/)
 

La mort del DVD (i del format físic)

October 15th, 2015 by

Paramount Pictures, un dels majors més importants d’Hollywood, acaba de liquidar el DVD i els altres formats físics que encara sobrevivien a l’era d’Internet. El vídeo sota demanda, d’accés gratuït o a pagament i multiplataforma ha matat definitivament el format físic. La Paramount acaba d’obrir un canal a YouTube (només disponible als USA) on es pot visualitzar sense pagar res un ampli catàleg de films, majoritàriament de la seva col·lecció de pel·lícules clàssiques. Aquest canal es diu The Paramount Vault.
paramount-pictures
L’estratègia dels estudis Paramount passa per atraure el públic més jove, acostumat a consumir el vídeo en qualsevol dispositiu, que no depèn dels horaris d’emissió de les cadenes de televisió i que es construeix la seva pròpia “programació” a mesura. Per això la Paramount ha decidit passar-se al núvol, oferir gratuïtament una part del seu catàleg, el més antic, i posar a pagament les pel·lícules d’estrena en les diferents plataformes de vídeo sota demanda.

Diccionari bàsic del polític (I)

May 14th, 2015 by

Fer “eficient” el mercat del treball
Quan un polític pronuncia en el seu discurs la frase “fer eficient el mercat del treball”, què ens vol dir realment? Aquest és un penós eufemisme molt utilitzat per la classe política en els darrers anys, sobretot a Espanya a partir de l’esclat de la bombolla immobiliària al 2008 i la subsegüent crisi econòmica i que al 2010 van dur a l’aplicació d’un dur paquet de retallades en el sector públic i de reformes legals en àmbits molt diversos.
Com van poder comprovar de primera mà tots els espanyols a partir del 2010, fer el mercat laboral més eficient volia dir en realitat fer-lo més flexible. I això és el que va fer el govern del PP amb la Reforma Laboral aprovada per Reial Decret el 10 de febrer de 2012. La Wikipedia en espanyol en fa un molt bon resum.
La flexibilitat del mercat laboral està al cor de la doctrina representada per l’ala conservadora-neoliberal. Els seus ideòlegs plantegen en realitat una “desregulació” en les normes legals en la relació entre el treballador i l’empresa. Un dels pilars bàsics de la flexibilització laboral s’ha enfocat en la generació d’ocupació a través de la reducció del cost de la mà d’obra, o del temps de jornada laboral o de la contractació, eliminant totes les proteccions legals que fins aleshores gaudia el treballador (gràcies a l’Estatut dels Treballadors, els sindicats…).

"L'atur no pot baixar perquè els salaris s'han de mantenir baixos"

May 5th, 2015 by

El diputat italià Alfredo D’Attorre, del Partito Democratico (corrent interna contrària al líder Matteo Renzi), va fer unes declaracions a la televisió molt poc usuals per a un polític en actiu. És veritat que D’Attorre és un exponent de la “oposició interna” al govern de Matteo Renzi, i per tant, és crític amb molts dels projectes “estrelles” del primer ministre. L’últim en ordre cronològic, la reforma de la llei electoral, ha estat aprovat el passat dilluns 4 de maig precisament amb el vot contrari d’aquests diputats del PD “díscols”.
Què va dir D’Attorre en una emissió televisiva el passat 1 de maig? Aquí un resum:

Les "excuses" del Fons Monetari Internacional

January 11th, 2013 by

No és gens habitual que un polític reconegui públicament que s’ha equivocat. I encara resulta més estrany trobar una institució del nivell del Fons Monetari Internacional admetent errors en els seus plantejaments sobre l’impacte de les polítiques d’austeritat. Però precisament això és el que ha passat, només en part, la darrera setmana quan Olivier Blanchard, economista en cap de l’FMI, ha reconegut en un informe que alguns dels pronòstics de l’FMI van subestimar les conseqüències de les mesures d’austeritat que han estat exigint als països més afectats per la crisi econòmica iniciada al 2008.
L’informe, que porta per nom “Growth Forecast Errors and Fiscal Multipliers” (Errors en la previsió de creixement i multiplicadors fiscals) analitza l’efecte dels “multiplicadors fiscals” en l’activitat econòmica. L’informe reconeix, de forma tímida i excusant-se en errors metodològics, que havien calculat erròniament l’impacte multiplicador del dèficit fiscal en el creixement econòmic. O sigui, l’FMI va calcular erròniament que per cada dòlar de despesa pública retallada el PIB només cauria en mig dolar, perquè el multiplicador fiscal s’establia en 0,5. Però segons els nous càlculs de la institució internacional, per cada dòlar retallat l’impacte negatiu al PIB és d’1,5 dòlars. Segons els plantejaments anteriors de l’FMI, aplicar polítiques d’austeritat tenia un impacte mínim en l’economia real. Però la realitat s’imposa i ara l’FMI admet que l’impacte és molt més gran del que van preveure. L’informe assegura que en els països “avançats” dosis excessives d’austeritat fiscal poden ser contraproduents. En el propi informe asseguren que “les prediccions van subestimar de forma significativa l’augment de l’atur i la caiguda del consum associades amb la consolidació fiscal”. L’informe Blanchard ha descobert el que alguns economistes com Krugman o Vicenç Navarro ja havien assegurat anys enrere: en moments com els actuals la “consolidació pressupostària” (o sigui, l’aplicació de polítiques de retallades per arribar a la tant desitjada regla d’or o límit constitucional del dèficit zero) té uns efectes letals per al creixement del país i pel benestar social de les persones.
Però no només això, l’informe també estableix que s’haurien d’haver tingut en compte les característiques pròpies de cada país abans d’elaborar els plans d’austeritat que han destruït mitja Europa. Conclusió: l’FMI reconeix que aquesta institució econòmica internacional, impulsada per les polítiques neoliberals, va cometre importants errors al aplicar la mateixa recepta a països amb economies molt diferents. Tal com assegura el professor Vicenç Navarro, “les excuses de l’FMI arriben tard i són massa superficials”. Segons Navarro no calia esperar tant de temps per veure les conseqüències que aquestes polítiques d’austeritat estaven provocant en el benestar i la qualitat de vida de les persones en els països on s’estaven aplicant. Per Navarro, les evidències científiques ja assenyalaven des del 2008 els perjudicis que acabarien provocant el tipus de mesures que s’han aplicat a partir d’aleshores. Només el dogmatisme neoliberal predominant a l’FMI, escriu Navarro, explica l’obstinació en les polítiques d’austeritat i el no voler admetre allò que les dades científiques estaven demostrant. L’anàlisi de Navarro acaba amb una nota ben clara: per tot això l’FMI hauria de desaparèixer perquè s’ha convertit en “un instrument del terrorisme financer, defensant-se única i exclusivament els interessos del capital financer”.

Wall Street, seu de la Borsa de Nova York

Wall Street, seu de la Borsa de Nova York


La pregunta que molts es fan ara és si aquest mea culpa de l’FMI farà canviar el rumb de les polítiques d’austeritat dictades per la troika a Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia. Segurament no, perquè per al govern alemany d’Angela Merkel de poc serveix que l’FMI aporti una nova evidència empírica sobre la relació entre austeritat i creixement. Segons l’economista Federico Steinberg pels alemanys, que són els qui dominen Europa, “l’austeritat i el patiment associada a ella és el càstig que mereixen els pecadors mediterranis“.
I a casa nostra, demanaran disculpes José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy per haver canviat la Constitució a corre-cuites per introduir el dogma neoliberal de l’austeritat? I el govern Mas, campió de les retallades, admetrà que està contribuint a enfonsar encara més el benestar social del país? Masses disculpes haurien de demanar tots plegats.
Fonts:

Governar els mercats

May 17th, 2012 by

Dani Rodrik: “Los únicos países que han logrado hacerse ricos con el capitalismo son los que han creado un amplio conjunto de instituciones formales para gobernar los mercados” (La paradoja de la globalización, Antoni Bosch, Barcelona, 2011).

Espanya ha fet fallida i Catalunya només té una sortida

May 16th, 2012 by

Per molt que ho vulguin amagar, o simplement negar, Espanya va ésser intervinguda de facto pel Directori Europeu el 10 de maig de 2010 . Des d’aquell instant, el president Zapatero i ara Rajoy van ser obligats a prendre tota una sèrie de decisions que havien de portar cap a un sanejament de l’economia nacional. Però ni així. Espanya està a prop de la fallida tècnica. La prima de risc està descontrolada,  l’objectiu draconià del dèficit públic no es complirà, la borsa està en caiguda lliure i el sistema bancari espanyol ha abandonat la zona Champions (com havia dit ZP al 2010). A Espanya s’estan prenent decisions erràtiques, el Govern Rajoy des del primer moment ha demostrat una incapacitat total per corregir el rumb i actua pensant en el dia a dia, sense veure més enllà i el que és pitjor, contradient-se i corregint-se sobre la marxa. I no cal dir-ho, negant-se a ells mateixos (només cal repassar el que deien que farien abans de les eleccions i que el que han acabat fent).
Personalment, tota aquesta situació em sembla molt similar a la viscuda a Espanya al llarg del segle XVIII, quan l’Imperi s’esquerdava i feia aigües per totes bandes. Aleshores les polítiques dels primers Borbons intentaven posar fre al descontrol polític i econòmic amb tota una sèrie de reformes que es contradeien les unes amb les altres. Tot eren preses i molta descoordinació. I ja sabem com va acabar tot plegat: la Hisenda reial va fer fallida entrat el segle XIX (La quiebra de la monarquia española, Josep Fontana) i immediatament després perdé tota Amèrica (amb l’excepció de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, perdudes més tard).
Tornant al 2012: Espanya ha fet fallida. Està acabada i cada dia que passa la situació és més greu. Des d’una perspectiva catalana tenim dos opcions:

  1. Romandre a Espanya. Però atenció: això ens porta a la intervenció de Catalunya pel part del Govern de Rajoy. Les previsions és que això passarà al novembre.
  2. Sortir d’Espanya. Declarar la independència quan abans millor i evitar ser arrossegats per Espanya a la ruïna total.

Què farem els catalans? Ruïna o esperances de recuperació?

Alternatives per Europa

May 14th, 2012 by

Font: G CACAKIAN (https://www.flickr.com/photos/fmg2008/)

Font: G CACAKIAN (https://www.flickr.com/photos/fmg2008/)


La ingovernable Grècia, on ningú sap que passarà després de les eleccions del 6 de maig, la França del nou President François Hollande i la derrota d’ahir del partit d’Angela Merkel al land de Nordrhein-Westfalen (Rin del Nord – Westfàlia), podrien estar ja marcant un canvi de rumb en una Europa que es mou cap a la rebel·lió a les polítiques de rigor i austeritat que la cancellera alemanya ha imposat des de 2010 als estats membres de la UE (recordar aquell fatídic 10 de maig de 2010, quan Espanya fou intervinguda “virtualment” pel Directori Europeu).
Bé, però les polítiques de rigor i austeritat imposades per A. Merkel i el Directori Europeu, directament a Grècia, Portugal i Irlanda i indirectament a Espanya (països del grup PIGS) i Itàlia, ja sabem que no han solucionat res, ans el contrari, han agreujat la crisi. Ho veiem cada dia, Espanya està avui pitjor que fa dos anys, igual que la resta de països posats sota la tutela de la troika. Joseph Stiglitz, en un arhttps://www.project-syndicate.org/commentary/the-dangers-of-deficit-reduction?barrier=accessreg, critica durament la línia adoptada per Europa i augura un futur més negre si no es prenen decisions aviat.

Las consecuencias de la fiebre europea por la austeridad serán de largo plazo y probablemente graves. Si el euro sobrevive, lo hará al precio de alto desempleo y enorme sufrimiento, particularmente en los países en crisis. Y la propia crisis casi seguramente se extenderá. Las medidas antiincendios no funcionarán si simultáneamente se tira combustible sobre las llamas, una tarea con la que Europa parece comprometida. No hay ejemplos de grandes economías —y Europa es la mayor en el mundo— que se hayan recuperado con austeridad.
El dolor que sufre Europa, especialmente el de sus pobres y jóvenes, es innecesario. Afortunadamente, existe una alternativa. Pero las demoras para aprovecharla serán muy costosas, y Europa se está quedando sin tiempo.

També ho diu Paul Krugman, que en la mateixa línia d’Stiglitz critica l’adopció d’aquestes polítiques de rigor i retallades als serveis públics:

¿Cuál es el error de recetar recortes en el gasto como solución a los males de Europa? Una de las respuestas es que el hada de la confianza no existe, es decir, las afirmaciones de que recortar el gasto gubernamental animará de alguna manera a los consumidores y a las empresas a gastar más han sido rebatidas abrumadoramente por la experiencia de los dos últimos años. Por eso, los recortes en el gasto en una economía deprimida no hacen más que agravar la depresión.

Krugman dibuixa un escenari pels propers mesos molt pessimista, especialment per Espanya (traducció d’Escolar.net):

1. Salida del euro de Grecia, probablemente en el próximo mes,
2. Retiradas masivas de dinero desde los bancos de España e Italia para llevar el dinero a Alemania.
3a. Tal vez, controles para prohibir transferencias de depósitos fuera del país y límites a las retiradas de dinero en efectivo.
3b. Alternativamente, o al mismo tiempo, inyecciones masivas de dinero del BCE a los bancos para evitar su colapso.
4. Alemania tiene dos opciones: aceptar inyecciones masivas de capital público en Italia y España, seguidas de una drástica revisión en su estrategia: básicamente, dar a España en particular alguna esperanza de que habrá un respaldo a su deuda para evitar que la prima de riesgo se dispare y también un objetivo de inflación para la eurozona más alto que permite hacer el ajuste de precios o…
4b. El fin del euro.

Europa té alternatives. Ara mateix totes les esperances passen per França i la pressió que el seu nou President pugui fer sobre Alemanya.

Polítics, marxeu tots!

May 8th, 2012 by

Per trobar els orígens de la crisi financera i econòmica iniciada als Estats Units al 2008 cal retrocedir unes dècades. Ens situem als anys 90 del segle XX. Als Estats Units hi havia l’Administració Clinton i al Regne Unit el govern del laborista Tony Blair. Sota el govern d’aquests dos senyors, les principals corporacions bancàries situades a la City i Wall Street, van aconseguir, gràcies a aquests polítics que estaven al seu servei, la eliminació de tots els controls a la banca (el que s’anomena desregulació del sector).

Pòster del documental "Inside Job"

Pòster del documental “Inside Job”


L’eliminació dels controls a la banca va deixar un gran forat legal que va permetre operar a aquests especuladors bancaris amb total llibertat sense saltar-se cap llei o reglament (simplement perquè estaven eliminats), fins al punt que ells mateixos eren conscients de que tot allò no anava bé, però donava igual perquè els resultats eren espectaculars. Mentre l’economia anava bé, els especuladors guanyaven i els polítics es penjaven les medalles. Per cert, aquests controls a la banca que es van eliminar als anys 90 i encara més al 2000 sota Bush, es van implantar als Estats Units i el Regne Unit després de la Gran Depressió del 1929 perquè no es tornés a produir el crack d’aquell moment. La història es repeteix. Aquesta història, que és ben real, ha estat molt ben explicada al documental Inside Job (2010). També recentment comptem amb l’audiovisual “Catastroika“. I un bon llibre, en anglès, sobre els orígens de la crisi és Griftopia de Matt Taibbi.
Resultat dels malabars legals de polítics i banquers en col·laboració conjunta: després dels anys de l’economia de l’especulació i improductiva (a Espanya el sector del totxo), que donava treball a milers de persones sense formació i permetria grans beneficis a polítics i bancaris, arribà de cop al 2008  el col·lapse als Estats Units i a la resta de l’Occident.
La història a partir del 2008 la coneixem tots molt bé perquè ha estat narrada dia rere dia pels mitjans de comunicació (que ben poc van fer per denunciar la barra lliure dels banquers perquè en gran part depenen de les generoses contribucions en publicitat que hi fan aquests mateixos bancs). Han passat quatre anys i mentre als Estats Units comencen a sortir de la crisi, aquí a Europa res fa pensar que aquesta crisi s’acabi. Tot el contrari. El camí recorregut pels nostres polítics respon a diverses línies mestres:
Els principals dirigents polítics de l'època, Merkel i Sarkozy

Els principals dirigents polítics de l’època, Merkel i Sarkozy


1) La crisi que han provocat ells i els bancs l’ha de pagar el ciutadà corrent, aquells que dia rere dia pugen la persiana dels seus negocis, van a treballar  i paguen els impostos regularment.
2) La crisi és l’ocasió perfecta per buidar l’Estat del Benestar, creat a partir de la segona postguerra mundial quan l’Estat estava cridat a ser un potent motor del creixement econòmic a través de la intervenció en l’economia. Perquè els que han provocat la crisi (repeteixo, polítics i banquers) són els seguidors de l’Escola de Chicago (Friedman), de Reagen i Tatcher, són aquells que prediquen un Estat petit, residual, que no participi en l’economia i deixi les mans lliures als capitalistes perquè s’enriqueixin sense trobar-se pel mig amb obstacles legals. I més important: sanitat i educació, entre d’altres, són sectors econòmics massa potents perquè estiguin en mans de l’Estat. Ens el contrari, han d’estar en mans dels capitalistes.
3) Per últim, ajudar a eixugar els deutes dels seus amics banquers, donant-los diners i obligant a tots els Estats europeus a reduir el deute públic, o sigui, donant més diners als bancs.

Polítics, marxeu!

Beppe Grillo, fundador del Movimento 5 Stelle

Beppe Grillo, fundador del Movimento 5 Stelle


No només no marxen aquests polítics que han arruïnat Europa i als seus ciutadans, sinó que continuen allà, enganxats a les seves poltrones, cotxes oficials i salaris astronòmics, al mateix moment que ens demanen sacrificis. Els polítics han fet de tot i més per enriquir-se, ajudar als seus amics banquers i constructors i promoure l’empobriment del país.
S’han de marxar! Han de ser jutjats, processats i enviats a presó! Si encara tenen un mínim de vergonya, que pleguin. Andate via!!! Polítics, sou la merda més gran que existeix sobre la Terra. Marxeu, aneu-vos a casa, sou uns malparits que ja ningú us creu. No us doneu compte?  A Itàlia els ciutadans us estan donant l’esquena, els moviments cívics estan creixent com l’espuma, a Alemanya els Pirates creixen dia rere dia, a Grècia governarà l’esquerra anticapitalista i a França el vot obrer a Marine Le Pen era el d’aquells que esperaven castigar Sarkozy, el representant d’aquest món corrupte.
Que marxin tots. Els polítics que han estat durant anys robant els diners que són dels ciutadans, que han permès als especuladors fer el que han volgut, tots ells han de ser jutjats. Ha arribat el moment que els ciutadans agafin les regnes de la política, que gestionin directament els afers públics, els ajuntaments, el govern de l’Estat. Hem de recuperar allò que ens pertany, que hem construït amb l’esforç de tantes generacions. La diarrea política que representa el PSOE, el PSC, CIU, PP… ha d’acabar. És el moment del poble, de tots nosaltres, en sintonia del que està passant a Europa. Fem fora als polítics de la casta, els de la poltrona i el cotxe oficial. Reclamen els nostres serveis públics que formen part del nostre bé públic.

[Doc] Catastroika

April 28th, 2012 by

catastroika
Katerina Kitidi, Aris Hatzistefanou i Leonidas Vatikiotis, autors de Debtocracy (2011), acaben de presentar a Grècia Catastroika, documental que vol denunciar del fracàs de les polítiques neoliberals posades en pràctica durant les dues darreres dècades a Occident.
El documental es pot veure a Youtube.